Fa ja quatre anys que vaig perdre a l’àvia. Fa quatre anys que vaig perdre a la dona més forta, sàvia i bona persona que coneixia. Sempre la recordaré com a la persona que em va ajudar a obrir els ulls. Ella em va ensenyar a mirar primer l’interior i després l’exterior, a valorar al màxim, a donar el mateix que em donen i a estimar de veritat.
Tota la família sabíem que tard o d’hora arribaria el moment de deixar-la marxar. Sempre deia que quan morís tornaria a néixer en forma de papallona amb unes ales blaves i grans que tothom es quedaria bocabadat al veure-la aletejar. Li encantaven les papallones i una vegada em va confessar que ella mai havia tingut la sort de veure’n una com la que ella seria, i que per això sabia segur que s’hi reencarnaria.
No estava preparat per perdre-la encara que feia temps que les seves ales feien força per sortir de la pupa i que ja no li quedava molt temps per començar a volar. Pensar en això em feria i no sabia com seria viure sense veure a l’àvia casi cada dia, sense les seves galetes de canella i sense els seus petons al front quan més es necessiten. Em trencava el cor. Fa quatre anys que la vaig perdre i encara sento l’olor de canyella i els seus llavis al meu front quan penso en ella.
Avui tornant cap al meu pis, he vist per primera vegada una papallona blava. Una sensació molt estranya ha recorregut el meu cos i m’ha fet recordar les paraules que em va dir a una de les nostres últimes converses: “El teu univers és petit, però sempre hi ha un lloc per als altres. Has nascut lliure de la falsedat, de la mala intenció, de l’ambició possessiva. Voldries que tothom s’estimés molt i no entens perquè no és així".
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada